Classes populars: agafem les regnes [Opinió]

Fa uns dies, llegíem en la premsa unes declaracions d'Antonio Miguel Carmona, el candidat del PSOE a l'alcaldia de Madrid, en què afirmava sense contemplacions «jo sóc nacionalista espanyol», una afirmació que difícilment podríem haver escoltat un temps enrere en boca de cap polític espanyol. Sense cap intenció de comparar ambdós partits, podem dir que la frase anava en sintonia del discurs que en l'aspecte nacional esventa Podemos, sobretot alguns dirigents seus com ara Pablo Iglesias o Juan Carlos Monedero, que afirmen sentir-se «espanyols» sense cap problema.

Açò suposa un canvi de paradigma evident dins de la política espanyola. Primerament, suposa eliminar l'estigma que significava definir-se a l'Estat espanyol com a espanyol, adjectiu que usualment era relacionat amb els sectors polítics més dretans i reaccionaris. Ací, la gent de Podemos ha sabut jugar molt bé i s'ha reapropiat un concepte molt estigmatitzat per a fer-lo útil per als seus interessos. En segon lloc, les declaracions de Carmona fan visible una realitat que molta gent pensava però que ningú no semblava tenir en compte: que a l'Estat espanyol no només hi ha nacionalistes als pobles oprimits («nacionalismes perifèrics», en diuen ells), sinó que hi ha un nacionalisme que està present en tots els llocs, a totes hores i per damunt dels altres. Exactament, es tracta del nacionalisme espanyol.

Sembla, doncs, que a Madrid tenen molt clar, a trets generals, el que són —després, òbviament, cadascú tindrà la seua concepció subjectiva—, i també ho han tingut clar durant els darrers segles, ja que han conformat satisfactòriament un projecte polític, anomenat Estat espanyol, que ha estat capaç de sotmetre sense impediments els pobles que viuen sota el seu domini. De sotmetre'ls com a poble, i també com a classe.
Fotomuntatge de Josep Renau

Arran d'aquest assumpte, i si portem la qüestió a casa nostra, apareix una pregunta en l'horitzó: quan al País Valencià diem «som valencians», sabem donar una resposta al que vol dir «ser valencià»? Probablement no. Aquesta és una qüestió difícil de resoldre a causa dels maltractaments, males interpretacions i agressions que ha sofert el País Valencià al llarg de la història recent i no tan recent. Açò és així fins al punt que, sovint, molta gent al País Valencià prefereix definir la seua identitat nacional a partir d'allò que no és en lloc de fer-ho per mitjà d'allò que sí que és. A València no són catalans. A Castelló i Alacant no volen saber res de València i, per tant, no són valencians. Sembla que al País Valencià s'ha conformat una mena d'identitat negativa, dins de la qual ningú no sap quina és la seua identitat —ni li interessa descobrir-ho— però tothom té molt clar quina no l'és.

Però, si bé és difícil explicar què som exactament a hores d'ara els valencians, sí que hem de saber què volem ser. El primer de tot és acabar amb aquella idea que concep la identitat valenciana com una prolongació de l'espanyolitat, i desfer la concepció que el País Valencià no és més que una simple regió de l'Estat espanyol, sense voluntat pròpia i eternament depenent d'allò que decidisca el govern central de torn. Hem de construir una identitat alternativa a la regionalista espanyola que ens permeta ser amos del nostre futur, com a poble, com a classes populars i com a persones lliures, sense cap imposició externa.

En segon lloc, cal crear una identitat col·lectiva i comuna al País Valencià en la qual capiguem tots els valencians, des del Sénia al Segura, des de Vinaròs a Guardamar. Perquè no tots els valencians som iguals i cada part del País Valencià ha conformat maneres diferents d'entendre la idea de ser valencià, cal crear una identitat col·lectiva, d'arrel popular, a partir d'aquest fet. D'altra banda, les rivalitats internes són un altre element que cal superar: aquest invent artificial de les tres províncies és un fruit de l'atac que l'espanyolisme ha perpetrat contra el País Valencià com a poble oprimit, ja que, concretament, la divisió de les tres províncies data només de 1833, a l'inici de la construcció de l'Estat liberal espanyol. Aquest és un fet que provoca que caiguem en el provincianisme i la divisió interna, una rèmora que cal eliminar per assolir l'objectiu d'una consciència valenciana comuna i popular.

Trobar una solució que solvente tots els nostres mals com a classe i també com a poble és una tasca força complicada. Tanmateix, és un objectiu que cal imaginar i construir. Altrament, estarem condemnats a diluir-nos en l'espanyolisme i, en conseqüència, no tindre veu pròpia i ser esborrats com a poble.

Com a punt de partida, és evident que cal plantejar la construcció d'un projecte polític nou, un projecte fora de l'actual Estat espanyol que, com està quedant ben palés en els últims temps, fa aigües per tots els costats i ens va condemnar a ser una comunitat, la Comunidad Valenciana, d'un estat que degrada els pobles oprimits i que maltracta els seus ciutadans fins a límits inimaginables. Això sense oblidar-nos de les persones que han manat a casa nostra des de fa més de 30 anys —actuant com una sucursal de Madrid— de la mà de la burgesia local, peces clau en l'engranatge de l'Estat espanyol i que també han estat els culpables del nostre afonament com a poble, com a societat i com a classes populars.

Indubtablement, al País Valencià cal un canvi que pose fi al desmantellament que hem sofert en tots els àmbits —social, lingüístic, mediambiental, educatiu, polític, econòmic...—, i aquest canvi passa irremeiablement per una ruptura amb les estructures de l'Estat burgés espanyol —anacròniques i corrompudes— i amb els sinistres poders econòmics que conformen la Unió Europea. A partir d'ací podem decidir quina societat, quins models de ciutat, quin tipus d'escola, etc. volem. El País Valencià del futur s'ha de construir, en definitiva, des de baix, a partir d'un procés en què les classes populars organitzades —en assemblees anticapitalistes, de joves, de veïns, d'estudiants; en col·lectius ecologistes, antirepressius, feministes; en organitzacions de base— tinguen les regnes, guien la història d'acord amb els seus interessos i construïsquen una nova societat. Una societat que siga, si no totalment justa, almenys tan justa com siga possible.

Christian Úbeda

Article publicat en La Veu del País Valencià:
http://opinions.laveupv.com/4979
COMPARTEIX
    Comenta amb Blogger
    Comenta amb Facebook