Sobirania energètica: assignatura pendent arreu (part I) [Opinió]

Part I: dependents i voraços

En el món globalitzat actual, la sobirania energètica, o el simple accés a l'energia, és un tema habitualment obviat; en el millor dels casos, només ens preocupa el preu de l'energia, i no ens plantegem que aquesta puga faltar. I malgrat això, la dependència de la majoria de les economies mundials del funcionament de la cadena d'extracció energètica és com a mínim preocupant.

Posem per exemple el consum d'energia que es dóna al País Valencià. Segons la Conselleria d'Economia, Industria, Turisme i Ocupació,1 el consum d'energia el 2011 estava composat per un 39,1 % de petroli, 29,1 % de gas, 19,4 % de nuclear, 5,9 % d'origen renovable i un 6,5 % obtingut per mitjà d'intercanvi elèctric amb altres comunitats. És a dir, que de tota l'energia que consumim només un 5,9 % és renovable i obtinguda ací (ja que evidentment no disposem de jaciments de petroli ni gas, ni de mines d'urani). Dit d'altra manera, si es perderen els intercanvis comercials, hauríem de sobreviure amb la vintena part de l'energia que consumim diàriament. Malgrat ser una suposició tan extrema, no deixa de ser un toc d'atenció que ens hauria de fer reflexionar.

Encara suposant que les vies de subministrament es mantingueren ininterrompudes (altament probable actualment però menys previsible en un futur, com veurem més endavant), les importacions energètiques suposen cada any per a l'Estat espanyol una despesa de més de 40.000 milions d'euros, que es podrien fer servir per millorar altres serveis tan necessaris avui dia.

Però la dependència i els problemes de sobirania no acaben amb les dificultats per obtindre hidrocarburs a l'exterior, sinó que un problema més greu actualment són les pròpies elèctriques espanyoles, i la legislació espanyola. Aquestes dues en tàndem fan que el preu de l'electricitat a l'estat espanyol siga un 27 % major que la mitjana europea,2 que les eòliques tinguen restringida la seua quota al mercat elèctric, i una disminució important en els incentius per a les renovables des de la nova normativa d'incentius per a renovables de 2014.3

Si els incentius anteriors ja no eren adequats, ja que tendien a potenciar grans explotacions amb poca visió de l'impacte d'aquestes, els incentius actuals no només són força més restrictius sinó que neguen ajudes ja concedides de manera retroactiva, la qual cosa fa perdre les inversions a molts petits productors i danya seriosament la confiança per tornar a invertir. La recent liberalització del sector elèctric, que en teoria havia de servir per fer entrar en joc la competència del lliure mercat i dur a una baixada de preus, no només no ha servit per evitar la diferència de preus amb Europa, sinó que la factura de la llum puja sense parar, el sector segueix estant altament subvencionat, ja que encara diu que és deficitari, i antics càrrecs polítics entren sense parar a llocs directius de les empreses energètiques.

En honor a la veritat, cal dir que la total implantació de les renovables suposa un dels majors reptes tecnològics i logístics afrontats fins ara, com s'explicarà en la segona part de l'article. Tanmateix, a diferència de molts altres problemes que s'afronten amb decisió (i amb més o menys encert), el cas de la implantació massiva de renovables s'afronta amb calma, amb mesures parcials i habitualment només per guanyar quatre vots i fer propaganda. Cal un pla estratègic ambiciós i a llarg termini per aconseguir resoldre el problema de saber d'on podem treure energia suficient per les nostres necessitats, i cap govern n'ha posat ni tan sols els fonaments, mentre segueixen vivint del crèdit que donen els combustibles fòssils. A la fi la factura ens tocarà pagar-la a tots, i amb interessos.

Però el problema energètic no s'ha de plantejar només des del costat de la generació. De la mateixa manera que la societat de consum ens porta a devorar cada vegada més productes, la despesa energètica per capita no para de pujar a casa nostra, i la reducció del nostre propi consum pot (i ha de) ser una peça clau a l'hora de trobar un equilibri. No cal dir que les situacions absurdes de calefacció a 30º en hivern i aire condicionat a 18º en estiu no haurien de passar enlloc, i malgrat tot passen.

La falta de normatives d'aïllament d'edificis fins no fa molts anys suposa que per mantindre una temperatura estable a l'hivern cal cremar molt més gas natural del que es necessitaria en cas d'adaptar els edificis, i malgrat això cap iniciativa governamental ha anat encarada en aquest sentit. En comptes d'adaptar edificis, es deixa que famílies sense recursos caiguen en l'anomenada pobresa energètica, sense tindre unes mínimes condicions, mentre les companyies els tallen el subministrament. A l'altra banda de l'espectre, les empreses gasistes que fan instal·lacions de calefacció tenen ben pocs incentius perquè aquestes funcionen de manera eficient: com més consumisquen, més diners guanyaran elles de la venda del gas. Els engranatges del capitalisme, ben engreixats, aprofiten cada oportunitat.

El consum d'energia excessiu que tenim s'expressa de manera més cruenta amb el concepte d'esclau energètic. El concepte d'esclau energètic simbolitza l'energia que es podria obtindre d'una persona que es passara el dia treballant (per exemple, generant energia en la dinamo d'una bicicleta). Si tota l'energia que consumim al primer món s'obtinguera d'aquesta manera, cada persona necessitaríem 45 esclaus energètics per cobrir la nostra despesa. Si més no, ens hauria de fer reflexionar sobre com de dependents som de les fonts no renovables, que són les que aporten tota aquesta energia: nosaltres sols no podríem, ni de lluny.

En tot cas, l'estalvi energètic no s'hauria de plantejar des d'un punt de vista merament aconsellable o ètic, sinó també pràctic. El fet és que, com s'ha apuntat abans, malgrat que parega que podem seguir consumint al mateix ritme que fins ara, això no podrà ser així indefinidament. El petroli, el gas natural i el carbó són recursos estrictament finits. Encara obviant els efectes increïblement nocius que tindria el seu consum total, amb les emissions resultants de CO2 i altres contaminants a l'atmosfera, el que és evident és que en el moment en què aquests recursos comencen a ser escassos a la pràctica, els nivells de consum actuals no es podran mantindre, principalment per l'increment de preus que es derivarà de la seua escassetat. I aquest escenari no és especialment llunyà, ja que les reserves totals de petroli s'estima que duraran, segons estimacions optimistes, 50 anys. L'escassetat i l'augment desmesurat del preu succeirien molt abans.

Front tota aquesta dependència dels combustibles fòssils, i de cara a aconseguir una cultura més ecològica i sostenible, es presenten les energies renovables. Aquestes, però, no estan faltades de problemes, als quals donem un repàs en la següent part de l'article.
__________
1 Datos energéticos de la Comunidad Valenciana (2011)
http://www.asociacion-anae.org/informes/comparativa-europea-de-precios
3 http://economia.elpais.com/economia/2014/07/31/actualidad/1406823211_557261.html

Oriol Flors
COMPARTEIX
    Comenta amb Blogger
    Comenta amb Facebook