Sobirania energètica: assignatura pendent arreu (part II) [Opinió]

Part II: problemàtica renovable

Les energies renovables són, des de fa anys, l'esperança de gran part de les persones que veiem com anem consumint recursos més ràpidament del que aquests es poden recuperar. Tanmateix, com totes les tecnologies, aquestes tenen els seus avantatges i inconvenients, i es poden fer servir bé o malament. Com s'apuntava en la primera part de l'article, la integració de les renovables al sistema elèctric és un problema logístic de primer ordre, que esbossem tot seguit.

El problema es basa en el fet que per mantindre el subministrament elèctric a tothom, l'energia s'ha de produir alhora que es consumeix. El consum de moment no es pot controlar, ja que cada persona consumeix quan vol, però les plantes elèctriques de gas i carbó sí, i controlant-les es pot aconseguir l'equilibri generació–consum. El fet que no siga possible controlar el vent ni la radiació solar fa difícil que aquests per si sols acompanyen el consum.

El que es fa ara, per tant, és permetre una quantitat petita de renovables, i la diferència entre aquesta generació i el consum real el cobreixen la resta de centrals elèctriques. A la pràctica, això ha suposat a l'estat espanyol un increment del consum de gas paral·lel a la implementació en massa d'energia eòlica, a causa del fet que les centrals de cicle combinat de gas es poden controlar amb més facilitat.


Però aquesta no és la única opció. Milers de científics d'arreu del món treballen en les tecnologies i conceptes necessaris per cobrir aquest desequilibri. Els conceptes ja existeixen, i també bona part de les tecnologies, que malgrat tot no s'estan provant i posant a punt a causa d'una falta important d'iniciativa dels governs d'arreu del món, que es limiten a fer petits experiments sense plantejar un pla estratègic ambiciós d'adopció de renovables.

Una de les tecnologies bàsiques que serveix per enllaçar la generació renovable amb el consum elèctric és l'emmagatzematge d'energia. Així, per exemple, unes bateries es poden carregar mentre la generació és alta i el consum baix, i descarregar mentre el consum supere la generació. En teoria, això no té cap inconvenient, però a la pràctica resulta que l'emmagatzematge d'energia elèctrica és enormement car i complicat. Les bateries, per exemple, són capaces d'emmagatzemar quantitats molt petites d'energia comparades amb els nostres consums, de manera que, per satisfer completament les necessitats d'emmagatzematge d'una ciutat, les bateries necessàries serien simplement massa grans i cares perquè es poguera assumir.

Encara suposant, com és previsible en un futur no molt llunyà, que les bateries i altres sistemes d'emmagatzematge s'implanten en major grau que l'actual, cal considerar que aquestes es fan habitualment amb materials tòxics, com àcids i metalls pesants. La implantació de les renovables es pot fer, però no s'ha d'abaixar la guàrdia en cap dels passos de la solució: la implantació de bateries s'hauria d'acompanyar de processos de producció nets i respectuosos amb el medi ambient, i sobretot amb una cura especial en la recollida de bateries que hagen acabat el cicle de vida, ja que suposen un perill mediambiental greu en cas de no tractar-se degudament.

De la mateixa manera que amb l'emmagatzematge d'energia hi ha problemes, també en pot haver-hi en les fonts d'energia renovable en si. Ens centrarem en el problema de tres d'elles: el biogàs, el biodièsel i les turbines eòliques.

El biogàs és un gas molt semblant al gas natural: es pot utilitzar per cuinar, per calefacció, o per centrals elèctriques de gas. S'obté a partir de la fermentació de residus orgànics, en especial de purins. Com a font d'energia és molt recomanable: en cas de no retindre el gas generat pels purins, aquest pot escapar-se a l'atmosfera en forma de metà, un gas amb un efecte hivernacle 20 vegades més potent que el diòxid de carboni. El problema del biogàs és si es planteja el seu ús de la mateixa manera que el gas natural, ja que no es poden comparar les quantitats de gas importades amb la quantitat de biogàs que es pot generar amb la quantitat de bestiar actualment. Això sense tindre en compte que la quantitat de porcs i vaques presents actualment és desproporcionat respecte a la població de persones, una situació que segurament tampoc és desitjable.

Pel que fa al biodièsel, el tema és més tràgic. El que fa diferent al biodièsel del biogàs és que per al primer es poden fer cultius especialitzats per obtindre'n. Fins fa poc, amb la irrupció del fracking com a sistema per extreure petroli i gas natural a Estats Units, fet que ha fet baixar el preu dels hidrocarburs i ha fet el biodièsel menys viable, aquesta era una alternativa presa seriosament als hidrocarburs tradicionals. El problema és que les plantacions de biodièsel també serveixen com a aliment per a les persones, fet que ha mesclat perillosament els mercats internacionals d'aliments i d'hidrocarburs. Si els preus dels aliments ja estaven fortament influïts per l'especulació amb futurs financers, els biocombustibles empitjoren la situació.4

Evidentment, el proveïment d'aliments és un tema complex. Qualsevol país podria ser autosuficient en aquest sentit, però en el món actual les coses no funcionen així. Països sencers, com Haití, han vist com la seua agricultura es veia destruïda per la competència d'aliments estrangers, més barats. La globalització alimentària ha dut a agricultors africans que eren autosuficients a dependre de preus que es decideixen en mercats occidentals. Deixar de produir biocombustibles no resoldrà el problema de la fam, i, tanmateix, no seria just competir amb la producció d'aliments quan encara hi ha tantes persones que ho passen malament. Siga quina siga la solució al problema de la sobirania energètica ací, no hauria de ser a costa de la fam en altres llocs.

Finalment, no podem obviar els problemes que causen els grans parcs eòlics. Mentre seria possible la instal·lació d'energia eòlica amb mesura i consens social, l'actual model, encarat només a la productivitat i la maximització dels beneficis, que exigeix grans parcs amb grans turbines, ha aconseguit que la que era la gran esperança dels ecologistes s'haja acabat trobant amb múltiples col·lectius contraris a la seua implantació.

No cal anar massa lluny: de Castelló als Ports, en una hora et pots trobar amb parcs eòlics amb dotzenes d'enormes molins de vent de 120 metres d'alt i pales de 60 metres de llarg. Per col·locar-les, es van haver de construir una gran quantitat de carreteres, per a la qual cosa es van haver de destrossar les muntanyes, amb l'oposició de bona part de la població local. Independentment de quina siga la forma que tinga el model energètic que es cree a partir d'ara, caldria evitar errors passats i dur-lo a terme amb sensibilitat i consens social.

Per acabar, cal assumir que les solucions que es plantegen per un futur no són tan còmodes com les actuals. Evidentment, és més còmode cremar un fòssil en el moment que es vulga, que no adaptar-se als capritxosos canvis del clima, el vent i el sol. I tanmateix, és una incomoditat imprescindible: els combustibles fòssils no ens salvaran indefinidament. En l'última part de l'article es comenten les possibilitats (positives) que ofereixen les fonts d'energia renovables.
__________

Oriol Flors
COMPARTEIX
    Comenta amb Blogger
    Comenta amb Facebook