Subjectes de canvi, representativitat i ritmes [Opinó]

La transformació de la realitat per mitjà de pràctiques quotidianes —que desafien la lògica neoliberal en el dia a dia i a llarg termini— és una tasca difícil de materialitzar de manera generalitzada. Es tracta d’un treball de formigueta que exigeix sacrifici i que en alguns casos pot no ser tan grat com ens agradaria. Això mateix és el que afirmava Amador Fernández-Savater en un article publicat ja fa uns mesos.

Entre altres motius, Fernández-Savater afirma que aquestes pràctiques s’han de dur a terme en un escenari molt dur i accelerat de precarització de la vida i de repressió, un context que no les facilita gens. A més, des dels moviments socials és difícil trobar formes d’organització que facen habitable la militància política de forma duradora, llevat dels activistes a temps complet.Per últim, els nostres esquemes mentals de referència sovint no són els més adients per a les nostres pràctiques, ja que atorguen poc valor a allò no èpic (és a dir, allò no vertaderament revolucionari). Tot açò provoca que, en bastants casos, totes aquelles dinàmiques que no siguen espectaculars o que no donen fruits a curt termini caiguen en sac foradat.

Davant aquesta realitat, hi ha companys que han vist en l’assalt institucional una gran oportunitat, una drecera directa cap a la presa del poder i, en principi, cap a la consegüent transformació de les institucions i les estructures polítiques, econòmiques i socials.

Des de la seua experiència en els moviments socials i en col·lectius de base, molts companys i companyes han optat per la via institucional en el moment d’urgència social que estem vivint. D'una banda, la virulència de l’ofensiva capitalista i espanyolista a casa nostra demana mesures d’aplicació urgent i immediata: cal un dic de contenció contra els intents de destrossar la vida en comú i els serveis més bàsics, i aquest dic poden ser aquestes candidatures. D'altra banda, tothom estem d’acord que fer fora de les institucions el Partit Popular és una necessitat urgent. A més, per a molta gent, estem en un moment immillorable per a, alhora, generar una política institucional nova amb uns codis diferents. Si aspirem a un canvi social profund, però, caldrà veure si hi ha prou amb substituir a ells, els dolents, per uns altres, els bons, i aplicar una política institucional més justa i democràtica.


Igualment, cal anar amb compte amb certs discursos engrescadors, com ara aquells que expressen que «ha arribat el moment de passar de la indignació a la proposta» —una consigna pronunciada en no poques ocasions—, com si el treball polític de base i l’autoorganització popular foren una forma de política inferior i el pas a la institució fóra l’autèntica política, una forma de política superior, i l’única manera de transformar efectivament la realitat. Aquest discurs pot ser bastant perillós si a més tenim en compte que un dels èxits dels moviments socials en els últims temps ha estat justament capgirar aquella concepció segons la qual la política no és l’activitat que realitzen uns especialistes en un espai físic concret, sinó la manera en què s’articula la vida en societat i que, per tant, està present en totes les activitats, espais i àmbits de la nostra vida.

Altrament, l'aposta institucional, en molts casos, parteix d'una anàlisi de la realitat incompleta: la visió clàssica del món que concep el poder com un lloc físic que es pot conquerir o assaltar, la qual, avui dia, sembla una mica desactualitzada. Aquesta concepcióestatocèntrica, que posa la institució estatal al centre de l’activitat política, entén el poder institucional com el motor que genera, condiciona o impedeix tots —o gairebé tots— els processos socials. No obstant això, la presa del poder institucional pot ser un pas positiu, però ni de bon tros suficient; és necessari, a més, remarcar la paraula institucional que adjectiva poder, ja que, en els nostres dies, el poder —entès com la ideologia hegemònica que genera el neoliberalisme, i la capacitat de modelar la societat d’acord amb aquesta ideologia— no és només una manera d’organitzar, des de les institucions, la vida política i les relacions de producció, sinó que és gairebé un estil de vida que, silenciosament —partint de l’esfera econòmica—, vertebra i penetra ideològicament i pràctica tots els aspectes de la vida en societat. Per erosionar  i ensorrar el capitalisme serà necessari dibuixar i construir alternatives populars i experiències d'autoorganització que vagen molt més enllà de la presa del poder institucional.

Què és el que hem de considerar, al capdavall, en aquest moment històric que estem vivint? En primer lloc, que el fet que moltes d’aquestes iniciatives arriben a governar a molts ajuntaments —fins i tot a algunes grans ciutats, com ara Barcelona— suposaria, com a mínim, un alleugeriment del marc repressiu actual i un escenari més favorable per a seguir desenvolupant múscul als carrers. En canvi, com ja ens ha ensenyat la història més recent —només cal anar al 1979—, hem de ser conscients que és molt perillós dipositar grans esperances en les apostes institucionals o electorals, cedir el monopoli de l’acció política a la institucionalitat i, en última instància, permetre l’abandonament de les alternatives populars. En aquest sentit, però, es pot tindre una línia d’actuació no necessàriament excloent, en oposició a algunes postures més taxatives.

D’una banda, és possible reivindicar mesures contra la corrupció o a favor de la transparència en la gestió dels aparells institucionals, o pressionar per aconseguir polítiques que puguen pal·liar certes desigualtats socials o redistribuir la renda mínimament. Per a açò, això sí, és necessari defugir qualsevol fórmula representativa o delegativa i establir com a premisses d’actuació bàsiques l’autoorganització dels afectats i la participació igualitària, de manera que siguen les persones les que estiguen al centre de l’activitat política i prenguen consciència per elles mateixes. Per exemple, en el cas que una candidatura rupturista arribara a un ajuntament i legislara per prohibir els desnonaments de primer habitatge, això no hauria de significar que la funció de la PAH tinguera menys valor o que directament deixara de tindre sentit. Al contrari, la PAH hauria de seguir funcionant com ho havia fet fins aquell moment.

D’altra banda, els moviments socials hem de perdre la timidesa, mirar cap a l’exterior i començar a ser veritablement ambiciosos (la qual cosa no significa que en molts casos no siga així, però no d'una manera generalitzada). Això suposa creure que podem aspirar a alguna cosa més que a victòries petites i que realment tenim la capacitat d’influir, col·lectivament, en l'avenir dels esdeveniments. També suposa elaborar programes polítics propis, i desfer aquella barrera tàcita que sembla limitar la configuració de programes polítics només a aquells grups que participen de les institucions estatals —és a dir, als partits polítics. Però, per sobre de totes les coses, suposa que hem de ser pacients, que no podem aspirar a victòries ràpides. Les revolucions, és a dir, la transformació radical de les institucions que regeixen la vida en societat, no són esdeveniments sobtats ni episodis que succeïxen d’un dia per l'altre, sinó que es produeixen després d’un llarg període d'aprenentatge i d'acumulació d'experiència. La revolució de 1936 va vindre després d’un procés d'enfortiment popular de més de 70 anys, amb cooperatives obreres de consum, ateneus populars, institucions col·lectives i populars, sindicats amb milers d’afiliats i una mobilització obrera descomunal.

No hem d’oblidar que els subjectes de canvi més importants, els autèntics subjectes de canvi, són socials, i el treball de base ha de seguir encaminat a bastir i enfortir aquests subjectes: teixint xarxes, desenvolupant experiències d’autogestió, creant experiments autònoms que prefiguren una altra societat i, finalment, cercant formes d’autogovern que vagen més enllà de l’autoritat institucional. Si les candidatures rupturistes poden ajudar a obrir nous espais en aquesta direcció, millor que millor. Si, per manca de capacitat o de voluntat política, no és el cas, que no ens supose cap adversitat.

Christian Úbeda

Article publicat en La Veu del País Valencià:
http://opinions.laveupv.com/5365
COMPARTEIX
    Comenta amb Blogger
    Comenta amb Facebook